Casa meva

A la Terra, vivim els humans, una espècie conscient, però a la vegada inconscient. A veure si em sé explicar. Som capaços d'adonar-nos que hi ha quelcom més enllà de nosaltres, però no sabem exactament que és. També som capaços de grans gestes, algunes increïblement meravelloses i plenes d'amor, d'altres increïblement plenes d'obscuritat. Però crec que això ja ho saps.

Aquí ens hem muntat la vida d'una manera massa complicada, des del meu punt de vista. Ens hem dividit la Terra per parts, uns viuen aquí, els altres allà, hem posat nom a aquestes parts i divisions.

Jo he nascut en una d'aquestes divisions, i l'anomenem Catalunya. Per qüestions històriques, polítiques, humanes, etc. Catalunya es troba dins una altra divisió més gran anomenada Espanya, i també per qüestions històriques, polítiques i totalment humanes, la relació entre les dues no és molt bona. Això que passa entre Catalunya i Espanya també passa a altres llocs de la Terra.

Quan em poso a pensar sobre aquesta situació començo a fer-ho des d'una perspectiva, totalment humana, però molt i molt genèrica. Nosaltres, els humans i humanes, veiem l'Univers, i per explicar-lo el dividim en galàxies, per sistemes, el dividim, però el dividim per poder-lo conèixer i explicar. Però no deixa de ser el nostre sistema, un sistema que ens va bé. Així doncs, amb la nostra Terra fem el mateix, ja ens va bé per conèixer-nos, per explicar-nos, per organitzar-nos, pel que sigui. Això fa pensar que en el fons, les divisions que hem fet de la terra, són xorrades humanes, perquè, al cap i a la fi, tots som humans vivint en un mateix planeta.

Però els éssers humans també tenim sentiments i emocions, no sé si n'has sentit a parlar, crec que sí, no sé com ho veus tu. Però a nosaltres ens confonen mogollón, jajajaja, però molt, crec que no t'ho pots ni imaginar.

Quan les nostres emocions i sentiments s'ajunten amb aquestes divisions i aquests territoris que hem definit, passen coses súper estranyes. Ja t'explicaré més en properes cartes. Avui em vull centrar en casa meva, Catalunya.

Ja t'he dit que Catalunya i Espanya no es porten bé. I tu et deus preguntar, com pot ser? si tots dos són humans per igual i tenen la Terra com a habitat? Com et deia abans, per qüestions històriques, de relacions, d'economia, de llengua.

El que em preocupa, Font Creadora, en aquest cas, no és tant el que estigui passant, sinó el que em passa a mi. T'explicava que quan penso en aquesta situació penso en termes d'unitat, tots som iguals, i ens estem creant una es xorrades que ens confonen. Però quan ho passo pel cor, per les emocions... és totalment diferent. Visc el conflicte totalment diferent. És més, sóc part del conflicte. Vull que Catalunya se separi d'Espanya, vull que siguin territoris separats jurídicament (una cosa humana), no físicament, o sí, potser fins i tot m'agradaria que físicament també estiguessin separats. I aquest sentiment el tinc des de ben petita, la meva pròpia història m'ha fet sentir ganes de llibertat, ganes de ser sense imposicions, ganes de gestionar a la meva manera, i ara t'estic parlant per mi, però també per Catalunya.

Estic feta un embolic, perquè a mi m'agradaria que els humans visquéssim en pau, i aquest conflicte no és pau. Però jo no estic en pau en la situació actual, i tampoc se si estaré en pau amb una futura Catalunya separada d'Espanya.

A mi m'agrada molt casa meva, jeje, sí, penso en Catalunya coma a casa meva, m'hi trobo molt a gust. Tenim una llengua, buffff, la mar de complicada, plena d'excepcions. Tenim mar i tenim muntanya. Estem mirant cap al mediterrani, un mar preciós ple de vida i de territoris preciosos al voltant. La gent que ha habitat Catalunya s'ha inventat coses molt xules, els castells, els catalans fa segles que fan torres humanes, tots junts col·laborant braç amb braç, espatlla amb espatlla, uns a sobre els altres, en plena confiança, amb esperit  de superació per fer castells cada cop més complicats. No sé perquè, potser volien tocar el cel? Una altra cosa que tenen els catalans és un ball que anomenen Sardana, i com no, el ballen tots junts en rotllana, fent saltironets com si estiguessin fent un massatge a la terra plens d'alegria. Els catalans i Catalunya tenen coses moooooolt xules i guays, ja t'aniré explicant. Però estan tristos, molts d'ells estan tristos, alguns perquè no els agrada la idea de separar-se i d'altres perquè volen marxar i separar-se. Jo sóc de les que vull marxar. I em sento malament, perquè això vol dir que no se conviure amb els germans humans, però estic cansada que els meus germans em diguin com haig de viure, com haig d'expressar-me, que es mofin de mi cada vegada que parlo que l'idioma dels meus pares, amb el que he aprés, amb el que estimo, amb el que faig càlculs matemàtics, amb el que em comunico amb tu. No m'agrada que em diguin  que haig de conviure amb ells perquè ells ho diguin, no m'agrada que em manin persones que no estimen el territori on visc, que no estimen la meva cultura, la meva llengua, quan no m'estimen. I jo? els estimo a ells? Crec que hauria d'estimar-los, però a tots no puc, hi ha persones que a qui no  puc estimar. Hi ha persones que tenen un discurs molt diferent al meu i que no m'agrada gens, i no les puc estimar. Tampoc els odio eh, simplement em fan sentir molt malament, i només vull marxar del seu costat i trobar-me amb aquells que em fan sentir bé.

I ara què, ara que haig de fer? em diràs allò de segueix el que et diu el cor? Perquè el que em diu el cor és trencar amb tot el que està muntat. I això implica destrucció d'allò establert.  I què fantàstic poder construir alguna cosa nova! Alguna cosa que no estigui viciada del nostre passat! Alguna cosa totalment plena de color i bellesa, on tothom s'hi senti bé, en pau, on tothom s'hi senti benvingut, on es pugui expressar, on pugui ser..... creus que això ho podríem aconseguir?

A vegades penso que Catalunya serà un detonant, que si som els primers en construir alguna cosa nova plena de  bellesa més gent s'hi apuntarà, i que podrem fer una món diferent al que ara hi ha. Penso que pot ser una punt de llum dins de tanta obscuritat i merda en la que vivim.

Però ja et comentaré això de la merda en la que vivim, perquè fliparàs una estona llarga quan t'expliqui més coses de les que passen aquí

Bé, gràcies per escoltar-me, perquè amb tant de soroll aquí al meu voltant, a vegades m'és complicat expressar les meves divisions internes als altres humans. Si tinguessis algun ajut, alguna inspiració per poder-me enviar, ja saps on sóc.  Una abraçada.